4-1-10

He convidat al Tomàs i el Xavi a escriure al blog per què siguin els què expliquin aquestes increïbles festes nadalenques que he tingut el plaer de passar amb ells. Llegint-los us adonareu per què me'ls estimo tant: per la seva capacitat de fer-me riure, per les seves “rajades” de tothom (sempre des de la més absoluta falta de respecte), per no deixar-me explicar re del viatge ni deixar-me posar sentimental dient com els aprecio,...
I sobretot, els estimo per la seva increïble capacitat de síntesi.



Quan el Gerard Florejachs em va demanar que li escrivís un post pel seu blog, em va venir al cap un record recurrent del Gerard, a Barcelona, en diversos sopars, dient-nos a aquells que tenim un blog: (llegeixi's amb efecte reverb, per tal de donar sensació de record) “¿Dónde vais, tontos, con un blog, escribiendo gratis? ¡Estáis perdiendo dinero! ¡Estáis perdiendo dinero! ¡Mwa-ha-ha-haaa!”. Aleshores tirava una bomba de fum al terra, i desapareixia. Crec.

Amb aquesta bonica paràbola vull dir que em sento totalment legitimat per demanar pasta al Gerard per escriure aquest post, però no ho faré. Ell ha hagut de fer una volta al món per trobar-se amb si mateix, però a mi no m'ha fet falta. Em vaig trobar amb mi mateix al Mataró Park, en una epifania força curiosa que ara no ve al cas.

Després de sis mesos de volta al món, no sembla que al Gerard li afecti gaire el fet de viatjar sol. També és veritat que, d'aquests sis mesos, un mes i mig el va passar amb el seu amic Marc, un altre mes amb els seus pares, i mig mes amb el Xavi Roca i jo. Això fa un total de només tres mesos de solitud. Jo mateix he estat més temps sense relacionar-me amb ningú, i no vaig fardant de lo bé que em conec a mi mateix. I creieu-me, em conec molt i molt bé. Mínim, un cop al dia. Dos, en època d'estrés.

Des del dia que ens vam trobar a l'aeroport de San José, el Gerard ens ha explicat infinitat d'anècdotes del seu viatge. Però es poden resumir en 2:

1.A Àsia, la gent és molt amable
2.He cagat en forats al terra

A més, no ha sapigut gestionar bé aquestes anècdotes. Va cometre l'error d'explicar-nos lo del forat a terra el primer dia. I és clar, la resta d'anècdotes ja no tenien tanta força. “I a Bali, vaig arribar al Nirvana...” “¿I després et vas cagar en un forat?”.

Aquests dies hem descobert un Gerard diferent, un Gerard que res té a veure amb el jove esbojarrat que vam conèixer. S'ha adaptat d'una forma tan natural a les dificultats de la vida del viatger que dues llàgrimes li van rodolar cara avall el dia que ens van posar la pulserita al hotel Grand Papagayo. Si va acceptar posar-se-la va ser per nosaltres. Sé que ell la hagués trencat, hagués escopit al cambrer de la barra lliure, i després hagués fet un forat a la recepció i hagués fet caca a dins, i es donaria cops al cap repetint la frase: “Soy un ciudadano del mundo, soy un ciudadano del mundo”.

Han estat unes festes molt grans: Nochebuena a un argentí, acompanyats de la família Bianchi, Nadal a Tortuguero escoltant calipso en directe (“Chupa, chupa, chúpame un huevo”, i ha algo més nadalenc que chupar-li el huevo a algú?), Sant Esteve en un buffet lliure, i cap d'any en hotel de pulserita. Ha sigut un plaer compartir aquests dies amb ell. Ara el deixem que continui el seu periple al voltant del món. Queden molts països per visitar, moltes dones a les que enamorar, mols forats a on plantar un pi (plantar un pi com a sinònim de fer caca. Fixeu-vos que he acabat els últims tres paràgrafs amb referències a caca. Si heu somrigut en al menys dos, hauré aconseguit el que volia).

Molta sort, Flore, ¡viaja, vuela libre, no mires atrás! ¡Caminante, no hay camino, se hace camino al andar! ¡Pero cuidado con los agujeros del camino, podría no ser barro lo que los recubre!

Passa-ho bé, però no tant com per no voler tornar a Barcelona. Pura Vida.

8===D

He dibuixat un penis, per si de cas el final m'hagués quedat una mica sensiblón.

Tomàs Fuentes (“Hombreee!” “Hombreeeee...”).




Mentre el Tomàs escriu aquestes coses tan divertides, jo em dedico a una de les coses més trepidants que em fet aquests dies a Costa Rica. Mirar la tele. Fan “Bolt”, la història d'un gosset preciós que tenia poders. Atrevessava parets amb la mirada, derruïa edificis i cagava en forats.
Sobre els títols de crèdit i a risc de passar per sensibleru, penso que tant de bó aquesta no sigui la última vegada que fem una cosa així junts. Encara que només sigui per tornar a veure al Tomàs al mig de la selva buscant una wifi, a jugar al “viu o mort”, al “diga'm paraules que comencin per CA” o a escoltar coses com:

-Gerard: “Roca, no corris tant, que aquí la poli va molt sac” (dos dies més tard, en un trajecte de no més de dues hores, el van parar dues vegades)
-Tomàs: “Si voleu jugo a voley amb vosaltres, pero sense les ulleres no veig una merda”
-Gerard: “A mi no em calen cinc anys per ser un professional de pòker”. ( cinc minuts abans estavem discutint si l'escala de color era més bona que el full)
-Cambrera d'un restaurant de puerto viejo a tomàs fuentes: “el señor va a querer un poco de salsa de arándalos para acompañar el plato?” (mai a la seva vida se l'haurà faltat tant)
-Gerard: (al cotxe, travessant el pais de punta a punta) “Voleu que posi música o acudits de l'Eugenio?”
-Tomàs (partint-se de riure amb un tom collins a la mà): “Gerard, una mica més a la dreta que aquí no s'et veu el cul.... aaaaaaaaaaara” .
-Gerad i Tomàs junts: “la gent pot dir el que vulgui, pero “A tu lado” d'Ot 1 és un putu himne”.
­
això és tot..
crec que trigaré molt temps a riure tant.
fins la propera.
Us han parlat de Belice?
x.-