Ell ho explica millor.
Un petó molt fort i ens veiem ben aviat!
jueves, 25 de febrero de 2010
martes, 23 de febrero de 2010
20-2-10
Ara si que puc contestar a la pregunta que tothom em fa. He vist llocs meravellosos, preciosos i a tot arreu he estat de conya. Però si hagué de tornar a un païs demà mateix aniria a Indonèsia.
I no marxaria mai de Puerto Escondido.
I no marxaria mai de Puerto Escondido.
jueves, 18 de febrero de 2010
15-2-10
He tingut la sort de conviure aquests amb les comunitats de Chiapas. He pogut veure de prop la seva lluita que encara continua, he compartit els seus anels de llibertat, he gaudit de la seva generositat extraordinària quan et donen el poc que tenen,...
D'acoooord. Està bé. Tot això ho vaig veure en un documental que passaven a l'autobús, però es veuen bona gent.
D'acoooord. Està bé. Tot això ho vaig veure en un documental que passaven a l'autobús, però es veuen bona gent.
domingo, 7 de febrero de 2010
7-2-10
Isla Mujeres és una preciosa i tranquila davant de Cancún. Respecte el nom, no sabia per què li van posar. I després d'estar 5 dies per aquí no he trobat cap dona que m'ho expliqués. Ni això ni res.
Una de les millors coses de viatjar és la sensació de llibertat absoluta. Cada dia et lleves i et preguntes:
- Gerard, què vols fer avui?
I tens tot el món els teus peus: pots anar a la platja, agafar el ferry, en bici, a fer snorkel, a un museu (no ha passat mai, però la possibilitat hi era). Només ho has de decidir.
Ahir el matí, després de més de 200 dies, com sempre em vaig llevar i em vaig preguntar:
- Gerard, què vols fer avui?
- Què vols fer avui? Què vols fer avui? Cansino amb la pregunteta dels collons. Què vull fer? Jo que sé què vull fer!!!! Pregunta-li a un altre i deixa'm en pau!!! Joder, macho, pesao con la preguntita.
Arribat a aquest punt crec que es podria dir que no trigaré gaire a tornar.
- D'això, ...després d'escriure el blogs, què vols fer?
- La mare que et va! Que me dejes! Por que siempre me ponen el más tonto al lao!! Diooossss!!!
Una de les millors coses de viatjar és la sensació de llibertat absoluta. Cada dia et lleves i et preguntes:
- Gerard, què vols fer avui?
I tens tot el món els teus peus: pots anar a la platja, agafar el ferry, en bici, a fer snorkel, a un museu (no ha passat mai, però la possibilitat hi era). Només ho has de decidir.
Ahir el matí, després de més de 200 dies, com sempre em vaig llevar i em vaig preguntar:
- Gerard, què vols fer avui?
- Què vols fer avui? Què vols fer avui? Cansino amb la pregunteta dels collons. Què vull fer? Jo que sé què vull fer!!!! Pregunta-li a un altre i deixa'm en pau!!! Joder, macho, pesao con la preguntita.
Arribat a aquest punt crec que es podria dir que no trigaré gaire a tornar.
- D'això, ...després d'escriure el blogs, què vols fer?
- La mare que et va! Que me dejes! Por que siempre me ponen el más tonto al lao!! Diooossss!!!
miércoles, 3 de febrero de 2010
1--2-10
Los Angeles molt maco i San Diego també, però feia un fred que pela. O sigui que vaig decidir avançar el meu viatge cap a Mèxic DF, on fa un fred que pela, però amb una diferència, plou.
La veritat és que la ciutat és preciosa. I ara m'adono que trobava a faltar veure algun edifici que tingués més de 100 anys d'història (encara que estiguin tots torts).
I el millor de tot: parlo i m'entenen! Jo amb ells no gaire per què quan comencen amb chipotles, topopos i arrechas no en caço ni una.
La veritat és que la ciutat és preciosa. I ara m'adono que trobava a faltar veure algun edifici que tingués més de 100 anys d'història (encara que estiguin tots torts).
I el millor de tot: parlo i m'entenen! Jo amb ells no gaire per què quan comencen amb chipotles, topopos i arrechas no en caço ni una.
jueves, 21 de enero de 2010
18-1-10
Maui és una altra de les illes de Hawai. I si se'm permet, encara més maca que Oahu. A pesar de les dificultats de moure's per l'illa sense lloga cotxe, no hi ha re que no es solucioni amb una bicicleta.
AVÍS IMPORTANT
Si ets d'aquelles persones que la sort i la joia dels amics et fan feliç, endavant.
En canvi, si ets una bellíssima persona i t'adornen totes les virtuts, però la punxada de l'enveja pot arribar a cabrejar-te , millor no miris les fotos que hi ha continuació.
I un lloc fantàstic per veure balenes!! Fins i tot es poden veure des de la platja. Fixeu-vos al mig de la pantalla.
Es veu claríssimament que és una balena assessina. Se'm va acabar la bateria just quan es va apropar a la costa i es va cruspir els dos nens. Sho juro.
AVÍS IMPORTANT
Si ets d'aquelles persones que la sort i la joia dels amics et fan feliç, endavant.
En canvi, si ets una bellíssima persona i t'adornen totes les virtuts, però la punxada de l'enveja pot arribar a cabrejar-te , millor no miris les fotos que hi ha continuació.
I un lloc fantàstic per veure balenes!! Fins i tot es poden veure des de la platja. Fixeu-vos al mig de la pantalla.
Es veu claríssimament que és una balena assessina. Se'm va acabar la bateria just quan es va apropar a la costa i es va cruspir els dos nens. Sho juro.
sábado, 16 de enero de 2010
10-1-10
Sempre diuen que tenir massa expectatives és dolent. Des de petit havia somiat anar a Hawai. I per un cop les expectatives s'han quedat curtes!! La primera illa on he estat és Oahu, que és on està la capital Honolulu, Pearl Harbour i Waikiki Beach, que és com Benidorm ple d'americans. Però els voltants hi ha un volcà preciós, una bahia guapíssima i unes platges on no hi trobes a ningú (per sort, els americans són igual de ganduls que tot els turistes i no es mouen de Waikiki).
Uns dies més tard vaig anar cap al nord, a Northshore una de les meques mundials del surf. I just quan arribava estaven entrant onades d'uns 15 metres. La carretera es paralitza perquè els cotxes no es volen perdre com els surfistes cavalquen aquelles gegantines masses d'aigua. A les platges on et permeten banyar-te, notes tota la força de l'oceà com colpeja la sorra i a tu si et despistes.
Ja he complert un dels meus somnis i no m'ha defraudat gens. A finals de mes aniré a Los Angeles, i a veure si cumpleixo un altre dels meus somnis. La Lisa Bonet segur que tampoc em defraudaria.
Uns dies més tard vaig anar cap al nord, a Northshore una de les meques mundials del surf. I just quan arribava estaven entrant onades d'uns 15 metres. La carretera es paralitza perquè els cotxes no es volen perdre com els surfistes cavalquen aquelles gegantines masses d'aigua. A les platges on et permeten banyar-te, notes tota la força de l'oceà com colpeja la sorra i a tu si et despistes.
Ja he complert un dels meus somnis i no m'ha defraudat gens. A finals de mes aniré a Los Angeles, i a veure si cumpleixo un altre dels meus somnis. La Lisa Bonet segur que tampoc em defraudaria.
lunes, 4 de enero de 2010
4-1-10
He convidat al Tomàs i el Xavi a escriure al blog per què siguin els què expliquin aquestes increïbles festes nadalenques que he tingut el plaer de passar amb ells. Llegint-los us adonareu per què me'ls estimo tant: per la seva capacitat de fer-me riure, per les seves “rajades” de tothom (sempre des de la més absoluta falta de respecte), per no deixar-me explicar re del viatge ni deixar-me posar sentimental dient com els aprecio,...
I sobretot, els estimo per la seva increïble capacitat de síntesi.
Quan el Gerard Florejachs em va demanar que li escrivís un post pel seu blog, em va venir al cap un record recurrent del Gerard, a Barcelona, en diversos sopars, dient-nos a aquells que tenim un blog: (llegeixi's amb efecte reverb, per tal de donar sensació de record) “¿Dónde vais, tontos, con un blog, escribiendo gratis? ¡Estáis perdiendo dinero! ¡Estáis perdiendo dinero! ¡Mwa-ha-ha-haaa!”. Aleshores tirava una bomba de fum al terra, i desapareixia. Crec.
Amb aquesta bonica paràbola vull dir que em sento totalment legitimat per demanar pasta al Gerard per escriure aquest post, però no ho faré. Ell ha hagut de fer una volta al món per trobar-se amb si mateix, però a mi no m'ha fet falta. Em vaig trobar amb mi mateix al Mataró Park, en una epifania força curiosa que ara no ve al cas.
Després de sis mesos de volta al món, no sembla que al Gerard li afecti gaire el fet de viatjar sol. També és veritat que, d'aquests sis mesos, un mes i mig el va passar amb el seu amic Marc, un altre mes amb els seus pares, i mig mes amb el Xavi Roca i jo. Això fa un total de només tres mesos de solitud. Jo mateix he estat més temps sense relacionar-me amb ningú, i no vaig fardant de lo bé que em conec a mi mateix. I creieu-me, em conec molt i molt bé. Mínim, un cop al dia. Dos, en època d'estrés.
Des del dia que ens vam trobar a l'aeroport de San José, el Gerard ens ha explicat infinitat d'anècdotes del seu viatge. Però es poden resumir en 2:
1.A Àsia, la gent és molt amable
2.He cagat en forats al terra
A més, no ha sapigut gestionar bé aquestes anècdotes. Va cometre l'error d'explicar-nos lo del forat a terra el primer dia. I és clar, la resta d'anècdotes ja no tenien tanta força. “I a Bali, vaig arribar al Nirvana...” “¿I després et vas cagar en un forat?”.
Aquests dies hem descobert un Gerard diferent, un Gerard que res té a veure amb el jove esbojarrat que vam conèixer. S'ha adaptat d'una forma tan natural a les dificultats de la vida del viatger que dues llàgrimes li van rodolar cara avall el dia que ens van posar la pulserita al hotel Grand Papagayo. Si va acceptar posar-se-la va ser per nosaltres. Sé que ell la hagués trencat, hagués escopit al cambrer de la barra lliure, i després hagués fet un forat a la recepció i hagués fet caca a dins, i es donaria cops al cap repetint la frase: “Soy un ciudadano del mundo, soy un ciudadano del mundo”.
Han estat unes festes molt grans: Nochebuena a un argentí, acompanyats de la família Bianchi, Nadal a Tortuguero escoltant calipso en directe (“Chupa, chupa, chúpame un huevo”, i ha algo més nadalenc que chupar-li el huevo a algú?), Sant Esteve en un buffet lliure, i cap d'any en hotel de pulserita. Ha sigut un plaer compartir aquests dies amb ell. Ara el deixem que continui el seu periple al voltant del món. Queden molts països per visitar, moltes dones a les que enamorar, mols forats a on plantar un pi (plantar un pi com a sinònim de fer caca. Fixeu-vos que he acabat els últims tres paràgrafs amb referències a caca. Si heu somrigut en al menys dos, hauré aconseguit el que volia).
Molta sort, Flore, ¡viaja, vuela libre, no mires atrás! ¡Caminante, no hay camino, se hace camino al andar! ¡Pero cuidado con los agujeros del camino, podría no ser barro lo que los recubre!
Passa-ho bé, però no tant com per no voler tornar a Barcelona. Pura Vida.
8===D
He dibuixat un penis, per si de cas el final m'hagués quedat una mica sensiblón.
Tomàs Fuentes (“Hombreee!” “Hombreeeee...”).
Mentre el Tomàs escriu aquestes coses tan divertides, jo em dedico a una de les coses més trepidants que em fet aquests dies a Costa Rica. Mirar la tele. Fan “Bolt”, la història d'un gosset preciós que tenia poders. Atrevessava parets amb la mirada, derruïa edificis i cagava en forats.
Sobre els títols de crèdit i a risc de passar per sensibleru, penso que tant de bó aquesta no sigui la última vegada que fem una cosa així junts. Encara que només sigui per tornar a veure al Tomàs al mig de la selva buscant una wifi, a jugar al “viu o mort”, al “diga'm paraules que comencin per CA” o a escoltar coses com:
-Gerard: “Roca, no corris tant, que aquí la poli va molt sac” (dos dies més tard, en un trajecte de no més de dues hores, el van parar dues vegades)
-Tomàs: “Si voleu jugo a voley amb vosaltres, pero sense les ulleres no veig una merda”
-Gerard: “A mi no em calen cinc anys per ser un professional de pòker”. ( cinc minuts abans estavem discutint si l'escala de color era més bona que el full)
-Cambrera d'un restaurant de puerto viejo a tomàs fuentes: “el señor va a querer un poco de salsa de arándalos para acompañar el plato?” (mai a la seva vida se l'haurà faltat tant)
-Gerard: (al cotxe, travessant el pais de punta a punta) “Voleu que posi música o acudits de l'Eugenio?”
-Tomàs (partint-se de riure amb un tom collins a la mà): “Gerard, una mica més a la dreta que aquí no s'et veu el cul.... aaaaaaaaaaara” .
-Gerad i Tomàs junts: “la gent pot dir el que vulgui, pero “A tu lado” d'Ot 1 és un putu himne”.
això és tot..
crec que trigaré molt temps a riure tant.
fins la propera.
Us han parlat de Belice?
x.-
I sobretot, els estimo per la seva increïble capacitat de síntesi.
Quan el Gerard Florejachs em va demanar que li escrivís un post pel seu blog, em va venir al cap un record recurrent del Gerard, a Barcelona, en diversos sopars, dient-nos a aquells que tenim un blog: (llegeixi's amb efecte reverb, per tal de donar sensació de record) “¿Dónde vais, tontos, con un blog, escribiendo gratis? ¡Estáis perdiendo dinero! ¡Estáis perdiendo dinero! ¡Mwa-ha-ha-haaa!”. Aleshores tirava una bomba de fum al terra, i desapareixia. Crec.
Amb aquesta bonica paràbola vull dir que em sento totalment legitimat per demanar pasta al Gerard per escriure aquest post, però no ho faré. Ell ha hagut de fer una volta al món per trobar-se amb si mateix, però a mi no m'ha fet falta. Em vaig trobar amb mi mateix al Mataró Park, en una epifania força curiosa que ara no ve al cas.
Després de sis mesos de volta al món, no sembla que al Gerard li afecti gaire el fet de viatjar sol. També és veritat que, d'aquests sis mesos, un mes i mig el va passar amb el seu amic Marc, un altre mes amb els seus pares, i mig mes amb el Xavi Roca i jo. Això fa un total de només tres mesos de solitud. Jo mateix he estat més temps sense relacionar-me amb ningú, i no vaig fardant de lo bé que em conec a mi mateix. I creieu-me, em conec molt i molt bé. Mínim, un cop al dia. Dos, en època d'estrés.
Des del dia que ens vam trobar a l'aeroport de San José, el Gerard ens ha explicat infinitat d'anècdotes del seu viatge. Però es poden resumir en 2:
1.A Àsia, la gent és molt amable
2.He cagat en forats al terra
A més, no ha sapigut gestionar bé aquestes anècdotes. Va cometre l'error d'explicar-nos lo del forat a terra el primer dia. I és clar, la resta d'anècdotes ja no tenien tanta força. “I a Bali, vaig arribar al Nirvana...” “¿I després et vas cagar en un forat?”.
Aquests dies hem descobert un Gerard diferent, un Gerard que res té a veure amb el jove esbojarrat que vam conèixer. S'ha adaptat d'una forma tan natural a les dificultats de la vida del viatger que dues llàgrimes li van rodolar cara avall el dia que ens van posar la pulserita al hotel Grand Papagayo. Si va acceptar posar-se-la va ser per nosaltres. Sé que ell la hagués trencat, hagués escopit al cambrer de la barra lliure, i després hagués fet un forat a la recepció i hagués fet caca a dins, i es donaria cops al cap repetint la frase: “Soy un ciudadano del mundo, soy un ciudadano del mundo”.
Han estat unes festes molt grans: Nochebuena a un argentí, acompanyats de la família Bianchi, Nadal a Tortuguero escoltant calipso en directe (“Chupa, chupa, chúpame un huevo”, i ha algo més nadalenc que chupar-li el huevo a algú?), Sant Esteve en un buffet lliure, i cap d'any en hotel de pulserita. Ha sigut un plaer compartir aquests dies amb ell. Ara el deixem que continui el seu periple al voltant del món. Queden molts països per visitar, moltes dones a les que enamorar, mols forats a on plantar un pi (plantar un pi com a sinònim de fer caca. Fixeu-vos que he acabat els últims tres paràgrafs amb referències a caca. Si heu somrigut en al menys dos, hauré aconseguit el que volia).
Molta sort, Flore, ¡viaja, vuela libre, no mires atrás! ¡Caminante, no hay camino, se hace camino al andar! ¡Pero cuidado con los agujeros del camino, podría no ser barro lo que los recubre!
Passa-ho bé, però no tant com per no voler tornar a Barcelona. Pura Vida.
8===D
He dibuixat un penis, per si de cas el final m'hagués quedat una mica sensiblón.
Tomàs Fuentes (“Hombreee!” “Hombreeeee...”).
Mentre el Tomàs escriu aquestes coses tan divertides, jo em dedico a una de les coses més trepidants que em fet aquests dies a Costa Rica. Mirar la tele. Fan “Bolt”, la història d'un gosset preciós que tenia poders. Atrevessava parets amb la mirada, derruïa edificis i cagava en forats.
Sobre els títols de crèdit i a risc de passar per sensibleru, penso que tant de bó aquesta no sigui la última vegada que fem una cosa així junts. Encara que només sigui per tornar a veure al Tomàs al mig de la selva buscant una wifi, a jugar al “viu o mort”, al “diga'm paraules que comencin per CA” o a escoltar coses com:
-Gerard: “Roca, no corris tant, que aquí la poli va molt sac” (dos dies més tard, en un trajecte de no més de dues hores, el van parar dues vegades)
-Tomàs: “Si voleu jugo a voley amb vosaltres, pero sense les ulleres no veig una merda”
-Gerard: “A mi no em calen cinc anys per ser un professional de pòker”. ( cinc minuts abans estavem discutint si l'escala de color era més bona que el full)
-Cambrera d'un restaurant de puerto viejo a tomàs fuentes: “el señor va a querer un poco de salsa de arándalos para acompañar el plato?” (mai a la seva vida se l'haurà faltat tant)
-Gerard: (al cotxe, travessant el pais de punta a punta) “Voleu que posi música o acudits de l'Eugenio?”
-Tomàs (partint-se de riure amb un tom collins a la mà): “Gerard, una mica més a la dreta que aquí no s'et veu el cul.... aaaaaaaaaaara” .
-Gerad i Tomàs junts: “la gent pot dir el que vulgui, pero “A tu lado” d'Ot 1 és un putu himne”.
això és tot..
crec que trigaré molt temps a riure tant.
fins la propera.
Us han parlat de Belice?
x.-
23-12-09
Sempre és bo visitar una ciutat amb algú que hi visqui. I si aquesta persona és una cubana, millor . I si la cubana és la Suyen, espectacular. M'ha portat els millors restaurants de San Francisco (com trobava a faltar una bona truita de patates i unes gambes a l'ajillo!), a la veïna Berkeley, a una preciosa platja surfera al costat de SF. I tot això, sense parar de parlar de Molins de Rei, que pel què he vist ella coneix molt millor.
I per acomiadar-me em va convidar, al concert de la banda més popular de música cubana, que feia 9 anys que no actuava a EEUU. Jo ja sabia que els cubans saben passar-s'ho molt bé, però l'actuació de la Charanga Habanera va ser espectacular. Sobretot per l'entrega de les seves fans. Es respirava sensualitat i sexe per totes bandes!! (o potser era jo que estic una mica obsessionat)
I per acomiadar-me em va convidar, al concert de la banda més popular de música cubana, que feia 9 anys que no actuava a EEUU. Jo ja sabia que els cubans saben passar-s'ho molt bé, però l'actuació de la Charanga Habanera va ser espectacular. Sobretot per l'entrega de les seves fans. Es respirava sensualitat i sexe per totes bandes!! (o potser era jo que estic una mica obsessionat)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
